"A qui els déus volen destruir, abans els embogeixen"

(Eurípides)

Pot ser que hagi arribat el dia dels falcons. Pobres falcons, tan frustrats pels presidents nord-americans, i no només per calçasses demòcrates com Clinton o Carter. George W. Bush no va enviar tropes a la Xina el passat abril quan els xinesos van tenir la gosadia d’enderrocar un avió espia nord-americà que sobrevolava el seu territori. George Bush, pare, no va donar l'ordre de marxar sobre Bagdad. El propi Ronald Reagan va renunciar virtualment a les joies de la corona quan es va trobar amb Gorbatxev a Reykjavik; i no parlem de Gerald Ford. Richard Nixon (al costat del seu company Henry Kissinger) va arribar a un acord amb Mao Zedong, i fins i tot va signar aquell perillós tractat ABM el 1972. L'última gesta valerosa d'un president nord-americà es remunta a 1945, quan els Estats Units van llançar dues bombes atòmiques sobre el Japó, i va ser Harry ("fote’ls canya") Truman.

Però Osama bin Laden va fer als falcons el favor de mobilitzar el nacionalisme nord-americà després del seu programa "Estats Units pot fer el que li roti al món perquè és la terra de la llibertat, l'única pàtria real de la llibertat". I sembla com si els falcons sentissin que per fi ha arribat la seva hora. El govern nord-americà està considerant seriosament la possibilitat d'ampliar la guerra a l’Iraq, si fem cas al clar advertiment del vice-president Cheney. Ha renunciat a qualsevol aparença d'imparcialitat en l’embolic Israel/Palestina. I està fent pressió als seus aliats arreu del planeta, assegurant-se que no hagi cap dissidència seriosa enfront les seves decisions.

De moment, l'opinió pública nord-americana sembla disposada a protegir qualsevol homenada del poder nord-americà, a qualsevol lloc del món. El que ha triomfat és l'èxit. Les forces armades nord-americanes han derrotat els kalaixnikovs d'un munt de mulàhs embogits, i han instal·lat al poder al que probablement no és sinó un altre munt de mulàhs embogits, però si més no, són els senyors de la guerra dels Estats Units; de moment, això és tot. I doncs, amics, el que importa és si esteu o no disposats a cooperar amb el Pentàgon, no? Bé, de moment sembla que han desallotjat els mulàhs embogits. Caldrà tornar d’aquí a sis mesos per estar-ne del tot segurs.

Més que això, els nord-americans semblen disposats a denunciar com a traïdor (o gairebé) a qualsevol ciutadà que plantegi dubtes sobre aquesta política. La suposada oposició, els demòcrates del Congrés, estan espantats que se'ls pugui acusar de poc entusiasme amb un programa militarista que ni Nixon ni Reagan, per no parlar de Bush pare, no s'haurien atrevit a posar en pràctica quan eren presidents. Ai, aquells vells temps en què els Estats Units no tenien al poder més que a tipus com Johnson i McNamara! Els falcons s'han posat realment seriosos aquests dies: no més remordiments de consciència, no més vacil·lacions intel·lectuals. Si, mentre estan en això, poden limitar severament les llibertats civils als Estats Units i abocar desenes de milers de milions de dòlars del contribuent a les pobres megacorporacions en dificultats, millor que millor. Però no és aquesta la prioritat, sinó mostrar a la resta del món que el que diuen els Estats Units va a missa, i la resta del món farà millor a creure que no li importa si no li agrada.

Així doncs, pels pocs assenyats que quedin encara, tractem d'avaluar què ha de succeir. Ho faran els Estats Units? Molt probablement. Per què? L'agressivitat altisonant no sol indicar força sinó debilitat. Si el govern nord-americà realment cregués que tot marxa com hauria de marxar, no necessitaria bombardejar Bagdad. No cal haver llegit a Maquiavel o a Gramsci per saber que la força no és la forma òptima de controlar el món; només és la segona o la tercera alternativa. No reproduiré aquí els arguments que ja vaig exposar al meu Comentari No 76 de l’1 de novembre (Superpotència?), i simplement tornaré a dir de nou que els Estats Units són actualment una potència hegemònica en declivi.

Quan una potència hegemònica entra en decadència, només té davant seu dues alternatives: Adequar-se intel·ligentment a la realitat, collint els fruits de l'anterior acumulació, o llençar la casa daltabaix. El que els nostres falcons proposen és això últim. Alguns d'ells creuen potser que sobreviuran, al costat dels seus amics, a l’Armagedon, i que després d'aquest seguiran al cim (amb alguns "danys col·laterals", és clar). A uns altres, més lúcids, pot ser que no els importi (Après moi, le déluge! [Després de mi, el diluvi!]). I uns altres estan més bojos que el Dr. Strangelove [de la pel·lícula de Kubrick "Telèfon vermell. Volem cap a Moscou"].

Estem vivint un moment perillós. No és tan fàcil ser un falcó, i no compten amb tantes oportunitats, després de tot. Aquest és un d'aquests rars moments. Si no ho aprofiten, o fracassen, pot ser que no tinguin una altra oportunitat com aquesta en molt temps. Això significa, per descomptat, que si se'ls frena ara el pitjor pot passar de llarg. De què depèn?

Depèn del grau de consciència del perill, no només entre els objectius immediats de destrucció, sinó de tots aquells que suposadament pertanyen al camp del govern nord-americà: el centre polític als Estats Units, els governs membres de l’OTAN, els caps militars que adverteixen les conseqüències. I depèn del grau de mobilització, intel·ligent i ràpida, d'aquells que Franklin Roosevelt anomenava "l'esquerra del centre".

Tots ells han estat relativament callats durant els últims tres mesos, en part per reacció emocional enfront dels esdeveniments de l’11 de setembre, en part per l'antipatia mundial cap als mètodes i objectius d’Osama bin Laden, i en part, més recentment, per la derrota aparentment ràpida dels taliban. Amb això és amb el que comptaven els falcons Si el seu dia ha arribat, l’hora és d'enfrontar-se a ells amb una acció vigorosa.

Immanuel Wallerstein (15 de desembre de 2001).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).